LA MORT D'UN SOMNI

Diuen que un somni mor quan s’aconsegueix; bé, realment no sé qui ho ha dit això... doncs ara ho dic jo.

Durant més d’un any, vaig entrar a la majoria d’adreces d’internet que feien referència a aquest cim, i vaig llegir les vivències de la gent que hi havien pogut pujar, i dels que no, vaig conèixer les dificultats, i les fotos, la climatologia d’aquesta zona, etc. Era com si hagués estat deu vegades a dalt. 

El següent pas va portar-me a seleccionar la persona que m’hauria de guiar cap al cim; tenia clar que la meva experiència en alta muntanya no era prou com per anar per lliure, i deixar aquest somni, tan valuós per mi, als capricis de la sort. Solem dir que les muntanyes sempre són al mateix lloc per tornar- hi, però a la meva edat, el temps comença a jugar en contra, així que el 28 feb. de 2008 enviava el primer mail, per saber programes i preus a una empresa pionera en expedicions a l’Aconcagua, i que compten amb un senyor. que es diu Fernando Garrido, que es guia U.I.A.G.M. i que sense comptar el que ha fet a l’Himàlaia, té el rècord del món de permanència en alçada, precisament dos mesos a l’Aconcagua i 24 ascensions al cim; la nostra seria la 25, bona xifra; vaig pensar que podia confiar-li el meu somni...

Cap al mes d’octubre vaig començar una preparació física més exigent per al que se m’acostava; natació, córrer, bici i al desembre i gener, varen venir molt bé les nevades, per pujar “fangant” els nostres Bastiments i Fajol, carregat com un burro, i així poder provar botes i altre material necessari.

A mesura que s’apropaven les dates de marxar, s’anava posant com un nus a la panxa , recordo que comentava a companys de la feina que tenia una sensació estranya, que anava a fer una cosa desconeguda, en un lloc desconegut i amb gent desconeguda... algú me va contestar que, de fet, sí.

I... el dia 22 es va tirar a sobre... Quasi 2 anys pensant-hi, i encara m’enganxa amb coses per fer... El meu “ja ho farem” desespera a més d’un, ho reconec. Un, fins a la tornada! a la família, una foto del néts per recordar-los cada dia, i la Teresa que va acompanyar-me en un vol fins a Madrid, on m’havia de trobar amb els companys d’expedició. L’adéu de la meva dona, em deixà sol, però la seva confiança m’empenyia. Vaig trobar a l’aeroport la gent amb qui hauria de compartir-ho tot, les properes tres setmanes: en José Mª (de Madrid), en Joan i l’Enric (de Palau de Plegamans), la Beatriz (d’Astúries), en Toti i en Sabin (català i basc, residents a Castelló). El vol fins a Santiago de Xile, pesat i llarg, i, d’allà, un vol curt per passar els Andes (quina immensitat de cims) fins a Mendoza (Argentina). Tot i estar situada enmig d’un no gaire res, molt desèrtic, l’aigua dels rius que vénen de les properes muntanyes Andines es canalitzada cap a Mendoza i una xarxa de rases al llarg de totes les voreres aporten l’aigua a voluntat a manera de regants (sistema implantat pels espanyols que fundaren Mendoza) i els arbres que vorejant tots els carrers i avingudes de la ciutat, (plàtans, desmais, pollancres, acàcies, etc.) en tenir aigua abundant s’han convertit en gegants que donen a tota la ciutat una agradable ombra per passejar-hi i suportar millor les temperatures de 37 i 38ºC de l’estiu. Vàrem exercir de turistes, passejant i xafardejant; i el sopar , que bona la cuina argentina!, (per als carnívors es clar) i a part d’aigua als carrers, quins bons vins que té, Mendoza!

Dissabte, 24/01/09. Aquest va començar essent un dia de burocràcia, primer, canvi de diners, llavors a pagar el “permiso de ascensión”, i com que pagant Sant Pere canta, doncs, en aquest cas per 1500 pesos va cantar sense problemes. Havíem de trobar-nos amb un company nou, acabat d’arribar, en Manel que és de vora a casa, (de Llanars), sembla que era la tercera vegada que venia a intentar el cim, segur que seria la bona. Fets aquests tràmits, carretera i manta amb el minibus direcció al Parc de l’Aconcagua. En quatre hores vàrem arribar a Penitentes (estació d’esquí vora la carretera asfaltada més alta que va d’Argentina a Xile amb molt de trànsit pesant de camions de gran tonatge) , havíem dinat pel camí, a l’hostal Sant Eloi i a Penitentes vàrem separar el material que havia d’anar directament al camp base a Plaza de Mulas i el que anava a Confluencia (això tot aniria amb transport de mules). Sopar i dormir, l’última nit en llit dels propers 15 dies. Havíem passat dels 38º c i 800 mts. d’alçada de Mendoza als 2800 mts i uns 12ºc de Penitentes.

Diumenge, 25/01/09. L’únic que va dormir com una marmota va ser el guia, que era l’únic que estava ben aclimatat de l’ascensió que va dur a terme el passat dia 16, (la vint-i-quatre). Carretera de nou, i paràrem a fer una mica de turisme a Puente del Inca, lloc pintoresc d’antics banys termals, (ara tancats), amb paradetes de souvenirs... Seguírem ruta i de sobte el minibús, es va parar al voral, encuriosits, vàrem treure el cap, i comprenguérem el perquè: era el primer lloc on apareixia majestuós al fons, l´Aconcagua, la seva nevada cara sud; imagino que el formigueig que vaig sentir en aquell moment, era compartit. Foto, i acabar d’entrar al parc per Horcones el lloc on s’entreguen els permisos, i aquí si que comença el que hem vingut a fer, motxilles a punt, els bastons a mida, i els ajuntem al crit de: “un per tots i tots per un“ com si de mosqueters es tractés; fila índia, i com una sortida de diumenge qualsevol, darrere el vocal i apa, camina titell! Seguint sempre el curs del riu Horcones que baixa tèrbol, però potent i sorollós. A les tres hores de camí, i sempre amb la visió del “Centinela de Piedra“ al fons, arribàrem a Confluencia, campament a uns 3300 mts. d’alçada, vàrem dinar a la carpa menjador i vàrem rebre unes lliçons i consells sobre el mal d’alçada i l’aclimatació que foren ben rebuts. Després, caminadeta amb forta pendent pels costats del proper cerro Almacenes, veiérem a certa distància un guanaco, que baixava i... com baixava el molt cabrit! I mai millor dit; la meva dèria per les tarteres, em portà a fer el que feia el guanaco, tartera avall corrent i saltant; apart de rebre un avís del guia perquè no em lesionés, em varen batejar ràpidament com “el guanaco de Olot”, vaig haver de conviure amb això, pel meu mal cap.

Dilluns, 26/01/09. Ara ja havíem passat de 38ºC a 1ºC, evidentment, sort del sac per dormir dins la tenda. A dos quarts de deu vàrem començar a caminar en direcció a Plaza Francia, seguint el curs del riu Horcones Inferior. La idea de visitar el Camp Base dels pocs que escalen la famosa Pared Sur, o bé fan la pujada cap al cim per la ruta anomenada, “glacera de los Polacos” o “falso Polacos” no era un caprici, sinó que formava part de l’aclimatació gradual, en arribar a veure aquesta enorme paret, costa tenir la boca tancada mentre aixeques el cap, es impressionant! vàrem dinarhi, passar-hi una estona i tornar cap a Confluencia a dormir.

Dimarts, 27/01/09. Vàrem començar a caminar en direcció al nostre CB Plaza Mulas a les 8 del matí, però abans vàrem anar a agafar aigua en unes fonts molt properes al lloc on s’ajunten els dos rius, Horcones superior (que ve de Plaza Mulas) i l’Horcones inferior (que ve de Plaza Francia). Després d’una hora de caminar, el paisatge es torna molt àrid, desapareixen les poques plantes verdes, i només queda el rierol que capritxós va canviant el seu curs, ara a la dreta ara a l’esquerra... de lloc no li’n falta, la Piedra Colorada, ens assenyala el començament de Playa Ancha, jo en diria “Ancha i Larga”! això és immens!, Cerro Dedos sempre al fons, llavors, Playa Chica, bé, millorem... Una altra pedra posa fi al dia de platja, la Piedra Ibáñez, vàrem creuar-nos amb molta gent que baixava, eren xilens, els guies coneixien en Fernando i es saludaren efusivament, varen tenir mal temps, es lamentaven i pocs feren cim; férem un mos i seguírem, ara el terreny puja més, distingíem al fons el cerro Cuerno, nevat, ens deia en Fernando que sota hi ha el Camp Base, ens creuàvem amb mules que porten material, avall, creuàrem rierols del desglaç, començàvem a trobar petites formacions de “penitentes”, aquestes peculiars formes de glaç que arriben fins abraçar-se amb la terra àrida i les pedres; ens va sortir al pas, el que queda d’un refugi militar, es deia Colombia, situat al peu de la Cuesta Brava, amb un desnivell molt considerable, però del que vàrem adonar-nos de sobte es que a la nostra dreta, un cim silenciós feia estona que ens estava contemplant, és la paret asolellada del gegant d’América, és la nostra, la que hauríem de trepitjar, una mirada llarga, alçant el cap a poc a poc, de respecte, si haguéssim posat música en aquell moment, potser no seria d’aquelles de por, però sí de misteri. Bé, amb el llombrígol una mica més arronsat, vàrem seguir; més mules, de vegades alguna rebenta per l’esforç d’aquestes pujades i el seu cos queda escampat en mig del pedregam, una hora més i arribàrem al CB, Plaza Mulas, 4300 mts. i de moment tots bé, això és un poble de tendes de tots colors i ocupants de totes llengües; disposaríem d’internet i telèfon per poder comunicar-nos amb els que enyoràvem.

Dimecres, 28/01/09. Aquesta nit la temperatura ja va arribar a -6ºC, al matí ens van despertar les anades i vingudes de l’helicòpter, era la fi del rescat del guia i l’expedicionari italià; bé, malauradament del seus cossos, mal rotllo, vàrem pregar perquè la notícia no arribés a casa. L’Enric ha passat mala nit, sembla que no acaba de aclimatar bé, haurà d’anar al metge. A la tarda vàrem tenir classe pràctica de muntatge de tendes per als camps 1 i 2, i a descansar.

Dijous, 29/01/09. Seguíem amb l’aclimatació, havíem de pujar al Cerro Bonete, un 5015 mts, que es distingeix bé des del CB; sortint a les 9, vàrem fer cim sobre les 13’30, vam dinar a dalt i la vista a aquesta alçada de l’Aconcagua que teníem davant era fabulosa! podíem resseguir tota la ruta fins a dalt, la teoria estava ben apresa... A la baixada, pot ésser massa ràpida, en Sabin va quedar tocat també, va tenir problemes de mareig, en arribar al CB, ens varen informar que s’esperaven forts vents a dalt els propers dies, veuríem...

Divendres, 30/01/09. Era el dia en què per primera vegada començàvem a trepitjar la muntanya que tots volíem. A les 9 carregàvem motxilles, l’objectiu era deixar una tenda muntada amb el menjar per a tots i per a dos dies al camp 1 anomenat Nido de Cóndores a 5400 mts. el recorregut que repetiríem els diferents dies de porteig i d’atac era, el pas anomenat Semáforo, lloc on convergeixen tots els caminets que baixen de dalt, les pedres Conway (lloc resguardat dels vents i adient per fer un mos), i un camp d’alçada que no faríem servir, anomenat Canadà, on vàrem dinar. A partir d’aquí, va començar a fer fred, s’ha de canviar a guants més gruixuts, trepitjàvem neu, el vent es reforçava, i era molt fred ja en arribar a Nido de Cóndores cap a les 14’30. En mitja hora vàrem enllestir, i avall que feia fred. Demà més feina...

Dissabte, 31/01/09. Aquest era un dia fort, per una banda no calia sortir molt d’hora perquè no havíem de pensar en la tornada, ens quedàvem a dormir al C1, però per contra, el pes de les motxilles ja pica; n’hi ha que opten per donar una part del pes als portadors, dinamòmetre en mà, la meva pesa 19 quilos, més el menjar del dia... però, com serà, jo em sentia bé per portar-ho. Tot el camí va fer bo, però a una hora i mitja per arribar a Nido, es tapà el sol, i començà a fer fred i a nevar! Això no estava previst. En arribar al C1 enmig de la tempesta de vent i neu, vàrem muntar ràpid en equip les tres tendes que faltaven i recollírem neu per fondre i tenir aigua per fer sopar i per beure l’endemà. Era necessari dormir amb les ampolles d’aigua dins el sac perquè no es glacessin, i els botins interiors també dins el sac i els “patucos”... el problema era caber-hi, he parlat de dormir, però això sí que era difícil, per no dir impossible, el vendaval feia colpejar la tenda contra els nostres caps, i semblava que arrencaria el vol, el glaç que es formava dins la tenda (-12ºC) ens queia per la cara a cada bufada; evidentment va ser la nit més freda que havia passat mai, i... per fi va clarejar.

Diumenge, 01/02/09. S’estava millor a fora amb el solet (això sí ben abrigats) que a la nit dins les tendes. Vàrem començar a caminar cap al C2, que enlloc de Berlin a 5930 mts. Faríem servir el de Cólera, situat una mica més amunt, pràcticament a 6000 mts. i que en Fernando el veia més adient; ell manava. A Cólera hi deixàrem una bossa grossa tancada amb cadena amb menjar i estris de cuina. Vàrem tornar a passar pel C1, per assegurar bé les tendes; a dins hi quedava ja material necessari per a l’atac al cim: les botes dobles, el plomes i altra roba d’abric etc. i vàrem seguir avall, cap al CB de Mulas... per descansar un dia.

Dilluns, 02/02/09. Aquest havia d’ésser un dia de relaxament total, abans de començar la pujada definitiva, però va sorgir un problema: Per al dia 5 que seria el dia destinat a fer cim, es preveien forts vents i molt mal temps a dalt!, en canvi per al dia 6 s’esperava una finestra de bon temps. En Fernando va prendre la decisió de gastar el dia de sobres que teníem, per fer coincidir l’atac al cim amb el dia de bon temps. Vaig trucar a casa per avisar del canvi de plans, tots vàrem donarhi suport, crèiem que tenia raó. Després de dinar, veiérem la confirmació del mal temps anunciat, començava a nevar al CB i es va girar un fred que pelava!. Tots pensàvem el mateix: tants dies fent bo i ara que s’acostava el dia,... És possible que tot se’n anés en orris? A més, vàrem viure un moment molt trist i emotiu quan en Manel decideix tirar avall i plegar per problemes de salut, tornava a casa,... abraçades i sort per a tots. En Fernando, com que s’ha trobat amb tot allà dalt, ens repassa tot el material: ulleres, manyoples, etc. (una vegada comenta que va haver de baixar una persona completament cega, amb les còrnies cremades per mala protecció de les ulleres; sovint congelacions, etc.).

Dimarts, 03/02/09. Dia de descans addicional forçat. Va fer millor dia, i vàrem aprofitar per fer exercici i caminar una mica fins a la glacera de sobre el CB que baixa del cerro Cuerno. L’endemà començava el més seriós i com que allà dalt de vegades passen imprevistos... els sentiments es desboquen en la soledat de la tenda i en el dietari escric una mena de comiat,... pensava,per si un cas... Venien 3 dies molt forts, però, estava mentalitzat per patir el que convingués.

Dimecres,04/02/09. Sortíem cap a les 10, el personal del CB venia a desitjar-nos sort, estàvem a una mica preocupats per com trobaríem les tendes allà dalt, amb el que havia bufat i bufava el vent. Sobre les 18 arribàrem a Nido de Cóndores i semblava que havien aguantat bé, estaven al seu lloc, i senceres, més tard, el de sempre, fondre neu per sopar i tenir aigua per a demà, i provar de dormir...

Dijous, 05/02/09. La nit va ser especialment freda i amb un vent terrible. Ens vàrem llevar amb els “gorros” nevats, talment com si ho hagués fet dins les tendes. Preparem cafè, barretes energètiques i apa a desmuntar campament toca, que estem de trasllat. Seguia el vent, si continuava així, el cim perillava... A dos quarts d’onze, estava tot desmuntat i ens dirigíem amunt cap al Camp 2 Cólera, allà al llindar del 6000 mts., tot era més feixuc, muntar tendes, moure les pedres, recollir neu amb bosses, preparar el menjar, tot ho has de fer a poc a poc, o quedaves sense aire... Bé, ens preparàvem per passar una altre nit del lloro, tot i que seria curta, perquè havíem de sortir a les 4’30 direcció al cim.

Divendres, 06/02/09. Tota la nit, un vent i fred terribles!, però cap a les 5 semblava que afluixava una mica (seria veritat allò de la finestra de bon tems anunciada?). L’Enric va passar mala nit i ja no ens acompanyaria, ens desitjava sort. Gràcies company!, baixaria avall seguint uns portadors. Abrigats al màxim enfilem cap amunt. En clarejar ja ens calcem els grampons. Arribem al refugi Independencia (aquí s’ajunta la ruta normal, que és la nostra, amb la que puja de la glacera de los Polacos), això son 6400mts., aquí teníem una altra baixa, és en Sabin, no es trobava en condicions de seguir i deia que no volia entorpir, aquesta és una decisió molt difícil de prendre, tant la seva com la d’en Manel com l’Enric, no tothom té el valor de fer-ho, tots em varen fer pensar: què hauria fet jo al seu lloc?. En Sabin baixaria amb un grup que tirava avall, i en Fernando per si calia li deixà una ràdio de les que portava. S’havia de seguir: Passàvem el Portezuelo de los Vientos, i començàvem la Travessia del Gran Acarreo, llarga com un dia sense pa, la pendent era notable i allà dalt es distingia La Cueva i el començament de la temuda Canaleta. El temps era bo i al Fernando no el preocupava arribar una mica més tard del normal. Trobàvem gent amb problemes pel camí, que havien de recular. Arribats a la Cueva, un descans, s’està a recer del vent. Després cap a la Canaleta, el desnivell era considerable, i l’aire escassejava, però una cosa jugava a favor nostre, la neu. Si no fos nevada les pedres soltes ens farien relliscar; en canvi, així, els grampons agafen bé. Érem ja a la Cresta del Guanaco, és com un balcó penjat a dos mil metres i escaig sobre la paret sud, quina alçada!, és l’aresta que separa el cim sud, una mica més baix que el cim nord, el nostre, aquell que ja es veia allà dalt. Som-hi, va!, ens creuàrem amb uns guies que coneixien en Fernando, i ens donaven ja l’enhorabona, com si ja hi fóssim, però encara quedava una mitja hora, potser. La pell ja es començava a posar de gallina, feia fred però era quelcom més..., intentava calmar-me, respirar a poc a poc, i en passar l’últim obstacle, trepitjava el CIM, era al CIM DEL SOMNI!. La petita esplanada pedregosa, la petita creu metàl·lica, tot voltat d’un cel tan blau... Diu que a aquesta alçada, el comportament humà canvia; no ho sé, jo no vaig poder fer res mes que plorar durant uns minuts amb un genoll a terra, i no sé ben be per què, pensava en la família, havia tingut por de fallar-los, vaig pensar en els que no havien pogut pujar; desprès, vingueren abraçades, fotos, vaig recollir una pedra del cim, per a una amiga. Ens extasiàrem amb el paisatge, es veu fins al Pacífic, eren les 4 de la tarda i feia un bo que enamorava... Era la Mort d’un Somni, a partir de llavors passava a ser un record. El record, me l’emportava junt amb la pedra, la resta quedava allà, en forma d’il·lusió per a un altre aventurer...

Era hora de baixar, en Fernando no havia parat de repetir-nos que guardéssim força per la baixada, que és quan pot sorgir l’accident; li férem cas i a part d’algun cop de cul, res més. Arribada a Colera, i què importa dormir poc o tenir fred!, i que feliços que ens sentíem!

Dissabte, 07/02/09 . Sobre les 9 desmuntàrem tendes, vàrem carregar“ motxis” i avall, vàrem passar el C1, i fins al Camp Base, enhorabones i trucada a casa, l’alegria que noto en donar la noticia del cim, encara em fa sentir més orgullós. Al vespre celebrem els 25 cims del Fernando, quina passada!

Diumenge, 08/02/09. Vàrem preparar les bosses que traginarien les mules fins a Horcones, i avall, nosaltres a peu com Déu mana, 26 quilometres, però anàvem lleugers de pes, i teníem també una raó de pes, ens esperava un “asado” a Penitentes. La furgoneta ens hi portava i podíem dutxar-nos bé i treure el ventre de pena.

Dilluns, 09/02/09. A Mendoza a fer una mica de turisme i a descansar en un autèntic llit!

Dimarts, 10/02/09. Vol de Mendoza a Santiago de Xile, i com que teníem 6 hores d’espera a l’aeroport, ens decidim per una peixatada a Santiago. Molt millor, esperar, treballant una bona “centolla” i amb un vi de Xile que n’hi ha de molt bons (en dono fe!). A les 20h. vol a Madrid.

Dimecres, 11/02/09. A les 9 mati aterrem a Barajas, foren moltes hores, però la tornada també il·lusiona. Adéus entre tots, va ser un bon grup, crec que també el Fernando ens considerava un bon grup, ell que havia estat el millor guia que havien pogut tenir; quedem que ens tornarem a trobar, a la muntanya clar. A mi em quedaven 11 hores d’espera per al vol a Girona, però, tot arriba, i la retrobada... Genial! La Teresa i les filles, amb pancarta de benvinguda inclosa, que autèntiques que so... i ara, seguirem somiant?

He cregut interesant reproduir integrament el següent article, que fa referència al video que vàrem poder veure fa uns dies, i en el qual podíem veure la mort d'un guia d'alta muntanya, al cim de l'Aconcagua. Les imatges sovint ens produeixen reaccions molt primàries, per contra les paraules ens fan reaccionar de forma més cerebral i més secundària; per tant, m’agradaría que llegíssiu aquest escrit; crec que comprendrem millor el drama que les imatges ens varen mostrar

Curiosamente, aunque sucede en un clima frío y amargo, la muerte blanca es dulce y cálida. Así le dicen a la muerte de alta montaña: un pequeño sopor producto del cansancio, un pestañear de ojos después de la asfixiante caminata, un reposo sobre una piedra demasiado cómoda, generalmente más arriba de los seis mil metros de altura, bastan para envolverlo a uno en la manta blanca de la nieve, entre la ausencia de oxígeno dentro de las venas, y dejarse llevar hacia el otro mundo. Uno no puede solo contra la muerte blanca. Necesita de alguien que esté más entero, que lo despierte, que lo arrastre con una soga (real o imaginaria) por la senda del descenso. Esa es otra de las características de la muerte blanca: en su gran mayoría sucede en bajada, cuando el cuerpo ya se relajó de tanto trepar y el andinista se cree con el hecho consumado. Al menos aquí, no se habían visto nunca imágenes filmadas de alguien que parece derrumbarse hacia la muerte blanca. Son horriblemente cercanas. Un hombre gatea sus últimos minutos sobre la nieve e intenta decir que está vivo. Un puñado de rescatistas que acaba de hacer cumbre por la ruta normal para poder bajar hacia el Glaciar de los Polacos (pocas personas en el mundo pueden hacerlo en el día, como ellos lo hicieron) intenta despertarlo: “Levantate culiao”, le dicen en ese argot mendocino, un poco por desesperación, y otro porque apenas pueden con ellos mismos.

Hay algo que no tiene sentido: qué objeto tiene denunciar que dejaron morir al guía mendocino Federico Campanini, después de que los rescatistas habían subido uno de los cerros más difíciles del mundo hasta la cumbre (el Aconcagua es comparado con algunos 8000 de la cadena Himalaya por su microclima y la ausencia de oxígeno) y haber vuelto a bajar hasta Polacos para dejarlo tirado ahí. Con lo difícil que le resulta a uno defender a la policía –y más aún a la policía mendocina–, cabría aclarar algunas cosas sobre la patrulla de rescate que funciona en el parque provincial Aconcagua pero depende de la temible Policía de Mendoza. Sus colegas les dicen “los hippies”, y durante el año son más bien una docena de parias que entrenan aparte, son discriminados por sus compañeros, sus superiores e incluso por sus “inferiores”. Pero que durante la temporada alta del Aconcagua son capaces de suspender la cena de Plaza de Mulas a las 9 de la noche por un pedido de rescate, pueden subir y bajar el cerro con un temple notable y generalmente les duele que jamás nadie les reconozca el mérito. Se sabe, la lapidación pública injustificada es una especialidad de la tele.

Habría que preguntarse: ¿por qué eran sólo ellos los que llegaron hasta ahí a buscar a su colega, aunque se movilizaron cerca de 80 personas para el rescate que incluía a los italianos (un grado de solidaridad que no existe en ningún cerro de esta altura)? Pues, es simple: porque eran prácticamente los únicos que podían llegar en ese tiempo a ese lugar en ese momento. Hasta donde este cronista sabe no hay helicópteros que puedan sobrevolar a 6500 metros con una tormenta de nieve. ¿Cómo se los puede acusar de abandono si subieron casi 3000 metros de diferencia de altura, bajaron unos 500 metros más e intentaron arrastrar a Campanini durante unas tres horas, con y sin sogas, en una altura que suele tener media atmósfera de presión, en un horario que suele ser fatal para casi cualquier ser humano? Después de las 18, todos allí lo saben, el Aconcagua se transforma en la altura.

La filmación de las gateadas de Campanini parece montada en un set y no explica nada, aunque quiera aparecer como lo que sucede, aunque la tele despliegue su bastión de opinólogos mal entrenados y con permanente mal de altura. Cuando cada paso cuesta 10 minutos, y las reservas están agotadas, el “levantate culiao” es una soga que sirve para tirar. Era lo mismo que me gritaba el experimentado guía Carlos Tejerina (el Teje), hace diez años junto a Javier Ciancio, después de hacer cumbre en el Aconcagua por la ruta del falso polaco, para dejar una bandera de Página/12. El 16 de enero de 1999, a las 17.05, después de atravesar el Gran Acarreo pisando tierra firme en subida y nieve hasta la cintura en bajada, una tormenta de 30 grados bajo cero preparó la cama para la muerte blanca. Lo único que yo quería era sentarme a descansar un segundo. “Por favor”, le decía al Teje, que siempre decía que los accidentes no existían y todas las muertes de la montaña eran evitables. “Dejame un segundo nada más.”

Pero no me dejó. “Levantate culiao”, me imploró el Teje, que de montaña (para ese entonces 17 cumbres del Aconcagua en sus hombros y decenas de cerros escalados) sabía bastante. Mantenerme erguido y caminando era la manera de seguir despierto, de llenar de colores a la muerte blanca para que se derrita de miedo.

Aquella vez fuimos unos trece los que pudimos sortear el cerco de una montaña que parecía de pronto de invierno, y llegar a eso de las 10 de la noche al campamento de Piedras Blancas, unas tres horas más arriba de Berlín. En nuestra carpa durmió un brasilero, y en la de otros andinistas se metieron otros extranjeros, solitarios y perdidos, carne de cañón para la bestia de roca que se traga todo lo que queda suelto. Y eso que sólo teníamos que bajar. A Campanini no lo abandonaron, por más que a todos nos duela. Esa imagen no vale nada: si se quedaba el resto de la patrulla a pasar la noche con esa tormenta, sus integrantes serían hoy recordados heroicamente por haber acompañado a Campanini en su dulce y también heroica muerte blanca.